Escenes d’una execució

Escenes d'una execucióEl mes d’octubre de 2017, com aquell qui diu inaugurant la temporada teatral de la Secció de Teatre del Centre (pel que fa a les novetats, les novetats, millor dit, doncs les representacions de setembre per Festa Major ja les hem pogut veure abans d’estiu), vam veure Escenes d’una execució, de Howard Barker, en versió catalana de Quim Monzó, que va dirigir Lluís Girbau.   En el programa ens advertien que “L’art i l’artista no són mai neutrals, sempre estan al servei d’una idea. El pintor, l’escultor, l’escriptor, l’arquitecte, el músic o el dramaturg sempre prenen partit per algú: pel que guanya o pel que perd, pels poderosos o pels febles, però sempre dona veu a algú, dona suport a una tesi. Normalment és agraït amb aquell qui paga, amb qui mana, però què passa quan no ho és? Aquesta és la proposta que hi ha darrera de l’obra de Howard Barker Escenes d’una execució.”  Abans de començar, en unes paraules el director, Lluís Girbau, es va advertir que la peça havia estat triada abans que la situació que vivia Catalunya en aquells moments la convertís, malauradament, en una proposta completament actual i que semblés escollida per a l’ocasió. L’art ja les té, aquestes coses: pot ser d’allò més pertinent en diferents èpoques històriques. L’autor ens planteja una fi cció sobre un fet històric tal com podria haver succeït, i com una artista repta els poderosos per fer arribar un missatge que no és l’esperat. L’acció passa a la República de Venècia just després de la batalla de Lepant, el 1571 (el programa deia, per error, 1741), moment en què la cristiandat ha vençut de forma contundent una gran batalla naval contra els turcs i ha aturat l’expansió musulmana a la Mediterrània. El duc de Venècia està orgullós de la victòria de les seves naus i encarrega a una pintora reconeguda un gran mural que canti les virtuts del seu exèrcit, per immortali ar el passatge històric i l’exalçament de la República.   Galàctia, la pintora, no ho veu de la mateixa manera. Sobre Galàctia, interpretada per Carme Canet, recau tot el pes de l’obra. De fet, el seu tarannà com a persona, el seu pensament i la seva visió artística són el motor dominant de principi a fi pràcticament de cada una de les escenes compartimentades que proposa Barker. La Carme Canet va aprofi tar les possibilitats que li oferia el paper per marcar, amb un repertori de matisos com a actriu, els diferents estats anímics pels que transcorria el personatge. La Carme va tenir en tot moment el suport d’un gran grup d’actors i d’actrius: amb més o menys temps a escena, vam poder gaudir de les interpretacions de Joan Olivé, Marc Miramunt, Anna Gras, Aina Girbau, Josep Ribalta, Josep Francesc Salcedo, Jaume Arola, Jordi Vendrell, Joan Asensio, Jaume Miralles, Manel Soler i Lluís Casanova (que va demostrar la seva ductilitat d’alt de l’escenari en breus aparicions, fent tres papers diferents). Un altre aspecte que cal destacar va ser l’escenografia, ben original, que va copsar les necessitats dels diferents espais en què es desenvolupava l’acció i va saber resoldre’ls magníficament, amb pocs, però efectius  elements. A fer que tot rutllés, hi va ajudar la il·luminació, que reforçava l’esforç dramàtic dels actors i l’escenografia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s